Montcada i Reixac

El municipi està ubicat a la vall baixa del Besòs, pertany a la comarca del Vallès Occidental (Barcelona).  La superfície de Montcada i Reixac és de 23,34 quilómetres quadrats i una altitud de 38 metres per sobre del nivell del mar.  Segons el cens, hi consten 34425 habitants (gener 2014)

L'economia tradicional de la població sempre s'havia basat en l'agricultura:  vinya, blat, patates, maduixes i arbres fruiters.  A partir del 1917 però, va patir una important industrialització amb la instal.lació de l'empresa cimentera Asland.  Avui en dia la indústria ja ocupa el 70% de la població activa.

Montcada i Reixac, que fins ben entrat el segle XIX tenia com a única divisió territorial la produïda pel Turó i els rius Besòs, Ripoll i la riera de Sant Cugat, ha hagut de contemplar com, a partir de la construcció de la primera línia de ferrocarril, ha canviat la seva estructura física.  Dels quatre nuclis històrics, Mas Rampinyo, Can Sant Joan, Terra Nostra i Montcada Centre, hem passat en les últimes dècades a una nova realitat de deu nuclis de població.  Així doncs, Mas Rampinyo, Can Sant Joan, Terra Nostra, Montcada Centre, La Ribera, Can Pomada, Reixac-Vallensana, Font Pudenta, Cant Cuiàs i Carrerada fan possible un poble:  Montcada i Reixac.

Així doncs, els orígens del municipi es troben a les muntanyes que envolten Montcada i Reixac: la Serralada de Marina i el Turó de Montcada, punt final de Collserola.  El municipi actual és la unió de les antigues parròquies de Sant Pere de Reixac i Santa Engràcia de Montcada.

D'una banda els primers assentaments d'època íbera s'ubicaren en principi al capdamunt del Turó i, posteriorment, al cim de Les Maleses a la Serralada de Marina.  És en aquest Parc Natural on s'ubica el jaciment ibéric de Les Maleses, habitat des del segle XIII aC.

Els primers poblaments medievals es localitzen a Reixac a partir del segle X, lluny de les crescudes estacionals dels rius i de la perillosa calçada que travessava la plana del Besòs, l'espai de pas de les ràtzies sarraïnes.  Per tant, aleshores, les comunitats pageses es concentraven al voltant de l'ermita de Sant Pere de Reixac: les viles de Pasturants, Ventenac, Pedrencs i Cabanes, a la muntanya, i la de Tinium, també d'orígen medieval, però al peu de la Serralada.

De poble a ciutat

El nucli original de la parròquia de Santa Engràcia, la Pobla Vella, encara sense ubicació exacta, es trobava probablement a l'extrem sud del municipi, no gaire lluny del riu Besòs.  Amb el trasllat de la seu de Santa Engràcia a la uticació actual, a final del segle XIV, la Pobla Nova fou l'orígen de la Montcada d'avui dia.  Enmig d'una cruïlla de camins, l'antiga Via Semproniana i carretera de Ribes, Montcada va crèixer com a vila de posta i pas obligat per a molts viatgers durant segles.

El paisatge de Montcada va ser el punt fort de la seva evolució: les muntanyes i els rius, la riquesa aqüífera, van fomentar l'agricultura i l'aparició de les primeres "fàbriques": els molins fariners, paperers i drapers a la vora dels rius Ripoll i Besòs, i del Rec Comptal.  Igualment, al segle XIX, el paisatge seria atractiu per a l'arribada dels estiuejants, l'èlit social barcelonina que venia a prendre les aigües a Montcada.  Aquests nouvinguts suposaren una forta empenta per a la transformació urbana de Montcada: els camins de terra esdevindríen de ferro, mentre que les estacions de ferrocarril afavoririen la ubicació de les colònies d'estiueig on es bastiren torres majestuoses a principi del segle XX:

 

 

Compartir