Igualada neix al voltant de l’any mil, al marge esquerre del riu Anoia, que dóna nom a la comarca. El nom d’Igualada prové del llatí aqualata, que significa on el riu s’eixampla; un riu ben aprofitat per proveir d’energia hidràulica els molins.

Té l’origen en una cruïlla de camins, un de militar des de Manresa, a través d’Òdena i Montbui, fins als castells més llunyans del camp de Tarragona, i el camí ral que comunica Barcelona amb Lleida, Aragó i Castella. La seva posició enmig de la Conca d’Òdena esdevé un lloc de trobada natural també per a la pagesia, i afavoreix l’intercanvi i la venda de mercaderies.

El primer indici de construcció que tenim de la vila és l’edificació d’una capella el 1003 al costat d’una “mota” o “força”, fortificació de defensa menor. La capella consta com a parròquia l’any 1059.

L’any 1381 Igualada rep el títol de “Carrer de Barcelona” queda sota la tutela de la ciutat de Barcelona i s’hi equipara en drets, llibertats i prerrogatives. La vila va creixent i, entre els segles XIV I XV, es construeixen dues muralles, fins que al segle XVIII, s’allarga cap a Soldevila i Capdevila, seguint el camí ral.

Si bé durant els primers segles de vida, la vila creix a un ritme contingut, pendent d’epidèmies i migracions, fou durant els segles XIX i XX, que Igualada, a més de rebre el títol de la Ciutat i de disposar de línia ferroviària, té una expansió econòmica espectacular. Les indústries de teixits esdevenen les més importants de Catalunya, com també les adoberies de pells, que es mecanitzen i són el primer centre productor de la península. Gradualment sorgeixen les primeres indústries de gènere de punt, que assoleixen una importància cabdal en l’àmbit nacional. Entre els anys 1800 i 1900, la població es duplica fins arribar als 10.486 habitants.

A l’any 2005, la població supera els 37.000 habitants, en un terme municipal de vuit quilòmetres quadrats.